dijous, 1 d’octubre de 2009

Las peripecias de Jakob Von Gunten

MANIFESTO DE ULTRATUMBA


PRIMER ACTO


“¿Qué clase de bribón puede ser aquel que, sin sentir ni apreciar la belleza, frecuenta ciertos lugares donde sólo el arrobamiento puede disculpar lo que el libertinaje ha emprendido?”


DECLARACIÓN

Ahora no tengo más remedio que pensar... doy respuestas fáciles a preguntas difíciles. Siento como algo se escapa. Nunca acabo de entender. Continuamente me equivoco.

No ser nada, el desnudo total, es lo que más me acerca al ser. Me reconozco insignificante, en manos de los vientos. Lo acepto, en ejercicio de humildad, y recibo la mayor satisfacción. Sólo desde ahí todo adquiere un valor incalculable. La vida se torna generosa y me descubre sus maravillas. La disfruto en toda su dimensión. Todo en la nada, ya no existe la contradicción, todo y nada se han fundido en vida, en unidad cósmica. Tanta profundidad deviene superficial. Me pierdo!

La misión es suicida, la vida ha sido complicada. Amparado en la validez de cualquier opción, mi suplicio ha empezado.


LA MENTIRA REAL

Compartimos la realidad pero cada uno vive la suya, pasando a ser múltiple. Hay algo de verdad en cada una de sus versiones, y curiosamente la oficial, solo por pretenderlo y establecer la normalidad, propia del poder y sus ambiciones, es la que más se acerca a la mentira. De esa forma la verdad es mentira, la mentira puede ser verdad y cada uno puede tener la suya. Verdad y mentira se funden como el todo y la nada.


DEL ORDEN A LA CAÍDA DEL ORDEN

Aunque necesario para la convivencia, si no existe una verdad no puede haber un orden. La contradicción persiste en la vida humana ante el esfuerzo y la imposibilidad de seguirlo, hasta el punto que conseguir lo “estúpidamente estupendo”1, significa perder nuestra esencia.

Cada uno de nosotros, des de la peculiaridad de su ser, necesita algo diferente. La norma, en vez de procurar ese espacio, lo aniquila, desde la uniformidad legitimada por la igualdad.

La vida en sociedad exige un comportamiento adecuado. Detrás de eso encontramos la cultura y en su creación, el poder. Caemos en la contradicción al intentar adaptarnos al orden genérico, establecido en exceso, que nunca encajará en cada uno de nosotros. La ley de reglamento asfixia y se derrumba insoportable. “¿Conque era eso? Huir de la cultura.”1

El poder vive del maquillaje, de la imagen encantadora y pomposa de las buenas formas, de lo que parece bueno. Fuegos artificiales desvían la atención hacia lo más superficial y menos importante. La maniobra en su trasfondo es helada, en su interior habita el mal. Cruel, enfermizo, insaciable. La explotación de los recursos es sangrienta y justificada con un buen discurso. “Los poderosos son los hambrientos”1, el poder solo desea más poder, y el pueblo llano, a su escala y engaño, reproduce los valores que el sistema gobernante transmite, como padre de familia, en una selva prefabricada de la que nadie se salva.

La complejidad de la ley, entre otros aparatos, recae en ocultar su mano negra. Simple y transparente, su estafa seria de más difícil entretener. Aunque todo está bastante claro. Alicia se metió en un espejo para descubrir el mundo al revés, si renaciera ahora, le bastaría con asomarse a la ventana.2

La realidad se impone a conveniencia del poder. La formación va hacia su modelo correcto, facilitando unas instrucciones de vida, que dan consistencia a su orden. Cumplir con las reglas se convierte en lo razonable, correcto, válido y bueno. La libertad es ficticia. “Paciencia y obediencia”1 se vuelven fundamentales, “dos cualidades que prometen escaso o ningún éxito”1.

El dilema entre el quiero hacer y el debo hacer resta vendido. Las dos posibilidades en aparente contraposición beben de la misma fuente, manipuladas por el grueso cultural conducido por el poder, en su sutil dominación y previsión, inoculada en esencia. Es muy difícil desprenderse de ello y llegar a su total consciencia. El poder líquido3 está en todas partes, filtra y anticipa toda grieta.


Reclamo la simplificación universal, la caída del engaño, la muerte de todo lo feo. Su clave recae en la unión inevitable del colectivo consciente. El cambio pasa por la superación del aislamiento individual hacia la construcción del grupo, siempre desarrollado en minoría (hace falta valor), con facultad de ayuda mutua, revisión y crecimiento, hacia su propagación a través del acto poético4, como acción reveladora al despertar colectivo. Nos salvará la magia, negada hace ya mucho tiempo. La magia aún vive en el arte y posee aquello capaz de tocar las almas, dando a cada una lo que necesita, en una pizca de verdad, llega a todas las sensibilidades. Desde la infinidad de su interpretación, ya no hay una sola respuesta. El arte es la experiencia de la libertad, el espacio donde puede no haber opresión, un oasis para la salvación.

Otro refugio de liberaciones es el medio natural, donde la vida fluye en ejemplo de simplicidad. Nos obliga a recuperar aquello primario y esencial, eliminando lo superfluo, lo innecesario. Desnudos a la pura vida, se suprimen los valores cómodos por sistema.

Soy enemigo del cemento, la masa aplasta, ahoga en su corriente. Naturaleza y arte permiten respirar, despegar de nuestro interior el malestar en sociedad propio del orden.

La dificultad es que trabajamos dentro el sistema y este ejerce su inevitable conducción, obligándonos a estar constantemente en guardia. Mantenerse en pie representa un gran esfuerzo, en alto estado de gravedad, la somnolencia es fácil. El ejercicio de revisión tiene que ser constante. Medir y valorar cada paso, desde la perspectiva del conjunto, para comprobar su validez. La unidad del colectivo pasa a ser nuestra mejor herramienta, en su unión radica la fuerza capaz de hacer frente a la dominación del imperio.

Pero atención! Cuando lo minoritario es desarrollado por la mayoría, cuando el punk pierde su cresta en la multitud, antes de considerarlo un triunfo, será necesario su examen para determinar si el sistema lo ha asimilado o si finalmente ha sido roto y hemos conseguido crecer. Ya no existe opresión ni imposición, las reglas son sencillas. Respeto y comunicación, desde la luz del amor, es el trabajo que tiene que desarrollar y expandir el grupo consciente. No existe sistema ni orden, tan solo estado de vida en armonía universal, equilibrio cósmico. Es el crecimiento de la especie hacia un nuevo estadio en el que los mejores sueños, ya son posibles. El orden recargado ha sido derribado. Nace el Estado de amor, en el que todos somos hermanos, unidos por la bondad de los corazones libres.

“En teoría soy virtuoso, pero cuando se trata de practicar la virtud... ¿qué ocurre?”

Las soluciones de palabra siempre fueron fáciles.

dilluns, 3 d’agost de 2009

Autodestrucció en 5 segons!!

"En El Mundo digital, Pedro Cáceres, publica un artículo refrendado por numerosos expertos que abogan por una economía que respete el medio ambiente y en el que piensan que la crisis actual no es financiera, sino sistémica, y que se debe al agotamiento de los recursos: no se puede crecer ilimitadamente en un planeta limitado."

diumenge, 21 de juny de 2009

Burocofarsa

No suporto els lladres de despatx, alimentant-se de la confusió del paper inútil.

Veig com es passen el mort i no existeix la responsabilitat. En aquesta farsa, venguda com a fórmula infalible, tan sols se'n cuiden de cobrar.

L'estafa s'evidencia al necessitar la seva ajuda, fins llavors tot és una camí de roses i somriures gentils, és la seva trampa, com qui caça qualsevol altra animal. I nosaltres ens diem persones?

El gran avantatge desapareix a lletra petita, no estem ben informats, ja se n'han cuidat, sempre falta un requisit imprescindible. És quan la solució esdevé també problema i ja estem caient en la desesperació. Sort que sempre es pot trobar algú que para la mà i t'ajuda ha sortir del forat més profund.

Bombes o paciència. Força i molta sort.

Cada banda té la seva versió i la veritat s'escurreix inexistent en el gel de paper i lletres. No vull ser així, no vull ser un d'aquests mercenaris, si mai m'hi veig empès tan sols desitjo ser-ne conscient per poguer-me'n escapar.

Emergència

Estic a Toulouse, els dies són grisos, he de revisar el meu concepte de tecnologia, sense ella el meu pare ja seria mort.


Helicòpter, morfina, respiració assistida, intubació, escànner, fèmur, fractura, informe, telèfon, fax, ambulància, autopista, gps, coma, transfusió, traumatisme, immobilització, desinfecció, protecció, operació, cirurgia, sonda, doctora, infermer, cura, gota a gota, Hôpital de Purpan, Service de Réanimation Polyvalente, Secteur C.


Em trobo en allò que s'anomena una experiència vital, et toquen sense voler i després d'això la vida canvia. Encara no sé fins a quin punt, el temps ho dirà.


LEVEmenT

El passat divendres, ara ja en fa uns quants, contra la seva voluntat, ens vàrem despedir dels arquitectes, ens volien més!

Per una banda és agradable sentir-te desitjat, per altra, fa una mica de pena no poder donar tot el que et demanen i em quedo amb el mal gust d'un final brusc, que la densitat del calendari no ho ha permès fer-lo més feliç. Això sí, hem complert la missió de forma molt satisfactòria, l'equip ha estat indubtablement a l'alçada d'una experiència molt interessant, sobretot pel seu component ben real.

Hem hagut de rebutjar les proposicions desinteressades. L'amor a l'art ens el reservem per la nostra pròpia obra, ara toca continuar amb les batalles més particulars i acabar de tirar endavant el curs.


De l'última reunió destaco el moment en què ens plantegen que condicionar l'espai per una festa també és arquitectura (Nau Ivanow, 4 de juliol, estrena mundial del projecte). Finalment ha estat com el concepte de tecnologia, també està a tot arreu. Quina sort disposar de conceptes Déu per qui els hem de treballar, és impossible escapar-se'n. Sempre justificats, tenim la llibertat de fer el que ens doni la gana, estan a tot arreu on puguem mirar, pensar o somiar. No hi ha escapatòria         ...deu ser veritat.

Però ara que hi penso més detingudament, està clar. L'arquitectura és també un dels tentacles de la  tecnologia, igual que les celebracions, així doncs en què quedem? La festa, que és la part més important de tot l'assumpte, és tecnologia o arquitectura?

La festa beu de totes bandes i es nodreix de tot allò que la pugui fer més alegre. La festa és sobretot una explosió de vida i la vida ja sabem que,

encara que cada cop ens hi resistim més, és natural.


dimecres, 3 de juny de 2009

...de dins

Bé, tal i com la lila Carolina sol·licitava, em veig necessitat a fer una menció especial a les Senyoretes demenTs.

Les admiro tant com elles a mi. Potser més. Cap tecnologia s'acosta al seu ajust. És ben cert que l'home, en aquest cas dona, domina una màgia inexplicable. La visió del capvespre és tan sols per aquelles que es deixen portar per l'olor de la feina ben feta. Càlid i confortable l'especie que sembra els nostres camps és dolça i elegant. Subtil i persistent fins al florir, per ser recollida en la seva esplendor immortal i infinita ¿Sóc jo qui parla? ¿O l'esclau poderós que es sent lligat a la causa més noble? Persisteix...

                

              Cadascuna té una clau              si es parla en poesia.

    Dedicat a les flors          arquitectura de la meva dMent cia.

              m mua rc  rcC



dimarts, 2 de juny de 2009

RememberS

Les classes s'han acabat. Torno ha viure a Sant Celoni. M'he tallat la barba i els cabells. Canvi de vida. Me n'entero que un altre company de primària ha criat, la força de la natura apreta fort a aquestes alçades, jo també sento el moviment de l'engranatge, però és una experiència que encara no pot arribar, primer m'hauré d'educar.

Torno al tren, ens coneixem de fa temps, segur que em trobava ha faltar. Vaig cap a Mundet, he quedat amb les dmenT's, les Reines de la Tecnologia, per enllestir l'últim treball.


Me'n recordo de l'últim dia de classe. M'ho vaig passar molt bé a la Fira, les nenes em tracten meravellosament, em fa molt feliç sentir-me estimat i poder regalar el meu amor sense traves, i amb la sort de guanyar el wifi sorteig!! ...mmm són tan maques!!


Una altra sorpresa del dia, va ser l'original biografia de la Lena, que enllaça perfectament amb la cita de Freire (de les Profunditats). 

L'últim avenç és sempre un progrés?¿O és la precària solució als problemes que l'últim crit genera, esdevenint una falsa i inútil pèrdua de temps, diners i mal de caps? Proposta: Despullem-nos en la simple nuesa del ser. La majoria de tot plegat són invents inútils que ens condemnen a una dependència artificial acumulada. Estem en crisi, el sistema cau pel seu propi pes.

A les 20h passades del mateix dia, me'n tornava cap a Mundet, amb la gent que s'ho passa bé mentre estudia, és la festa de fi de curs, no hi podia faltar, encara que tan sols em pogués permetre el tranze de la batucada final. M'encanten les nostres celebracions!! Són molt autèntiques. No us les podeu perdre.

És hora d'esmorzar.


dijous, 28 de maig de 2009

Ziga-Zaga

Eufòria col·lectiva. Quan l'ànima necessitava sortir, des de la finestra de casa, els meus crits trobaven resposta. Mai havia viscut un partit amb tanta intensitat, un moment històric, únic, que uneix i fa vibrar tot el carrer, la ciutat, l'univers ...i sento la màgia que suposa compartir aquests moments amb la multitud desconeguda, que per uns moments esdevé íntima germana de sofriments i festa sense control, que desbordi l'alegria! Ells som nosaltres, gaudim la glòria dels campions, més que mai, per molt absurd que sembli, el cor té raons que la raó no entén.


Visca el Barça i visca Catalunya!!


dimecres, 27 de maig de 2009

Profunditats

He revisat el calendari i he acceptat la missió! He nascut per aquest tipus d'activitats suïcides, en aquesta frontera entre la vida i la mort és quan més viu em sento, i és una sensació que necessito per continuar, en un espècie d'absurd sacrifici en lluita amb mi mateix.

M'anirà bé escapar-me de la capital, tornaré inspirat, fet un superguerrer. Tampoc podia deixar al pare fer la proesa en solitari, hem d'aprofitar les poques coses en les que ens avenim i compartir. Aaai! La famííília, aquesta natural i al mateix temps estranya organització, que insisteix en donar una forma que em deforma.

Acabo de sortir de sociologia, hem començat bé: “-Accepta o rebutja en la mesura que sigui vàlid, no en funció de si és nou o vell” Freire. I també m'ha agradat el final: “en el neoliberalisme no es vota, es fa el que ens manen”, en afirmació de tancament del mestre Esteruelas.

La reflexió obligada (encara que preferiria que simplement ens remogués, sense la necessitat d'una expressió verbal, transcendint a l'acció directa): no ens podem deixar enganyar pel brillant últim crit, al contrari, tinc la sensació de que tot va ha pitjor i el que importa no és la qualitat sinó l'aparença i el negoci. Millor l'audiovisual que mil paraules.

Continuarem indagant, reaccionant i excavant en les profunditats de l'ànima, l'univers.


*Atenció amb els enllaços, inperdibles!!



dilluns, 25 de maig de 2009

Les tecles adequades


L'ordinador esdevé l'eina fonamental, qui es pot permetre descuidar aquesta peça? Estem visquent la mort de l'escriptura analògica? El paper té els dies comptats, s'ha acabat recollir les idees al vol en qualsevol lloc i circumstància, el futur està en la tecla i la tecla a la butxaca, cap problema! Com a molt perdrem la lletra personal, estandaritzarem en times new roman o com a molt, els més atrevits, en alguna novetat d'última tecnologia.

Em truca el pare per una activitat extrema de cap de setmana, 25 3000's en 24 hores, el centre excursionista fa 25 anys i ho vol celebrar amb aquesta bogeria. M'encanta! Anhelo l'escapada del ciment, però l'agenda m'encadena. Em puc permetre respirar?


Deliri. Cròniques dels últims dies


L'organització esdevé clau en aquest últim tram del curs. En un temps impossible s'han d'enllestir multitud de treballs excel·lents. No hi ha alternativa, l'única escapatòria és deixar el curs enllestit ara al juny, el primer llarg viatge m'espera a principis de juliol i necessito la llibertat d'exploració total sense cadenes de cap tipus, aquest és el propòsit i crec fermament, encara no sé ben bé com, ho aconseguiré.

Són les 9'10h, m'he adormit, però aprofito per escriure aquestes línies al metro, potser és això, encara que els plans no surtin com un havia previst, es tracta de tenir la capacitat de reformular la situació i extreure'n tot el profit, pensant en el que és i podria ser, més que en el que podria haver estat, no pot haver-hi espai pels mals pensaments, tan sols es pot tirar endavant.

Resem.