diumenge, 21 de juny de 2009

Burocofarsa

No suporto els lladres de despatx, alimentant-se de la confusió del paper inútil.

Veig com es passen el mort i no existeix la responsabilitat. En aquesta farsa, venguda com a fórmula infalible, tan sols se'n cuiden de cobrar.

L'estafa s'evidencia al necessitar la seva ajuda, fins llavors tot és una camí de roses i somriures gentils, és la seva trampa, com qui caça qualsevol altra animal. I nosaltres ens diem persones?

El gran avantatge desapareix a lletra petita, no estem ben informats, ja se n'han cuidat, sempre falta un requisit imprescindible. És quan la solució esdevé també problema i ja estem caient en la desesperació. Sort que sempre es pot trobar algú que para la mà i t'ajuda ha sortir del forat més profund.

Bombes o paciència. Força i molta sort.

Cada banda té la seva versió i la veritat s'escurreix inexistent en el gel de paper i lletres. No vull ser així, no vull ser un d'aquests mercenaris, si mai m'hi veig empès tan sols desitjo ser-ne conscient per poguer-me'n escapar.

Emergència

Estic a Toulouse, els dies són grisos, he de revisar el meu concepte de tecnologia, sense ella el meu pare ja seria mort.


Helicòpter, morfina, respiració assistida, intubació, escànner, fèmur, fractura, informe, telèfon, fax, ambulància, autopista, gps, coma, transfusió, traumatisme, immobilització, desinfecció, protecció, operació, cirurgia, sonda, doctora, infermer, cura, gota a gota, Hôpital de Purpan, Service de Réanimation Polyvalente, Secteur C.


Em trobo en allò que s'anomena una experiència vital, et toquen sense voler i després d'això la vida canvia. Encara no sé fins a quin punt, el temps ho dirà.


LEVEmenT

El passat divendres, ara ja en fa uns quants, contra la seva voluntat, ens vàrem despedir dels arquitectes, ens volien més!

Per una banda és agradable sentir-te desitjat, per altra, fa una mica de pena no poder donar tot el que et demanen i em quedo amb el mal gust d'un final brusc, que la densitat del calendari no ho ha permès fer-lo més feliç. Això sí, hem complert la missió de forma molt satisfactòria, l'equip ha estat indubtablement a l'alçada d'una experiència molt interessant, sobretot pel seu component ben real.

Hem hagut de rebutjar les proposicions desinteressades. L'amor a l'art ens el reservem per la nostra pròpia obra, ara toca continuar amb les batalles més particulars i acabar de tirar endavant el curs.


De l'última reunió destaco el moment en què ens plantegen que condicionar l'espai per una festa també és arquitectura (Nau Ivanow, 4 de juliol, estrena mundial del projecte). Finalment ha estat com el concepte de tecnologia, també està a tot arreu. Quina sort disposar de conceptes Déu per qui els hem de treballar, és impossible escapar-se'n. Sempre justificats, tenim la llibertat de fer el que ens doni la gana, estan a tot arreu on puguem mirar, pensar o somiar. No hi ha escapatòria         ...deu ser veritat.

Però ara que hi penso més detingudament, està clar. L'arquitectura és també un dels tentacles de la  tecnologia, igual que les celebracions, així doncs en què quedem? La festa, que és la part més important de tot l'assumpte, és tecnologia o arquitectura?

La festa beu de totes bandes i es nodreix de tot allò que la pugui fer més alegre. La festa és sobretot una explosió de vida i la vida ja sabem que,

encara que cada cop ens hi resistim més, és natural.